TEMA 9: POLÍTICA I LEGISLACIÓ DE L’EDUCACIÓ. PACTE SOCIAL PER A L’EDUCACIÓ

Educació: qualitat, equitat i excel·lència. Escola: autonomia i compte de resultats

Qualitat de l’educació o educació de qualitat: és absurd dir-ho ja que cadascú té la seva idea o opinió. Qualitat és un concepte molt abstracte, ja que tot pot tenir qualitat: de l’odi, de la ciutat, de l’aliment... Amb casa experiència que fas és diferent, doncs, cadascú l’entén diferent depenent de l’experiència. En canvi, educació es concreta amb realitats, doncs és concret però alhora implícit, ja que pot haver-hi tants tipus d’educació, és general. Doncs el conjunt de educació de qualitat és absurd, en el fons tothom té el seu concepte.

Equitat: igualtat, però igualtat d’oportunitats no hi ha, ni han hagut, ja sigui per qüestions de capacitats o econòmiques. No que tothom pugui anar a estudiar lliurement, sinó que veure qui té més dificultats equiparar-los als altres,per poder fer una compensació de desigualtats.

Excel·lència: saber combinar una classe per tots.

L’Escola és una institució encarregada de fer l’educació formal, que comença amb els il·lustrats, i avui es fa amb la família(educador natural) i també amb els medis de comunicació. Avui és tant complexa que l’escola ha de fer educació a part d’instrucció. Dient que és una institució diem que és una empresa, però és alguna cosa més que l’empresa: hi ha un conjunt de valors que la gent comparteix, tenir unes finalitats comuns, ja que sinó no és institució. Al igual que una ONG, que avui dia algunes s’estan tornant empreses: ja que hi havia moltes mans amb la finalitat de guanyar diners.  L’escola es podria equiparar a una església, ja que la gent hi va allà a compartir valors i sentit de la vida. Un establiment seria cada unes de les escoles. A Catalunya gràcies a la mancomunitat, durant la dictadura de Primo de Rivera i després de la guerra, la generalitat va aixecar uns edificis magnífics, que en aquells moments eren escoles magnífiques, i van fer institucions compromeses. També diem que és un establiment :
:casa o local on hom exerceix una activitat comercial, d’ensenyament, industrial, sanitària, etc. 

Edifici: Qualsevol construcció d’una certa grandària, especialment monumental, destinada a habitació o altres usos, com una casa, un palau, un teatre, un temple, una escola, etc.

L’escola són les persones, les persones fan l’escola.

La qualitat de l’educació és un terme avui dia molt abstracte i divers.  Ha de ser una pedagogia amb fonaments, amb principis educatius i sistema pedagògic. Passen de la qualitat de l’educació a organitzar sistema pedagògics amb coneixements no només explicar sinó poder intervenir.

Escola catalana

Institució unitària on hi cap tothom, sense cap tipus de creença política determinada, ja que hi ha de tot. És una reflexió on hi participa molta gent. Està molt ben situada. L’escola Roure Gros segueix una línia científica, de manera que motiva als nens a investigar, que no només és aplicació sinó també pensament propi.

Política i legislació

A infantil i primària els recorregut escolar va de la mà amb la família, en canvi a secundària ja caminen sols, i les tutories s’haurien de fer amb els alumnes. A aquests alumnes hem de fer veure’ls-hi el que volen en la vida. Hi ha d’haver una regulació política:

·         LOE: 2006, llei orgànica d’educació. Encara que és massa llarga, recull una llei en la que va intentar que sigui per tots, i quan hi hagi un canvi de govern no s’hagi de canviar.

·         LLEI 12/2009, de 10 de Juliol, d’educació (de Catalunya):amb tanta llei els nois noies, i professors acaben desorientats. Catalunya amb aquesta llei, ha desenvolupat la línia d’autonomies dels centres i de direcció dels centre. De manera que han de decidir els centre, però hi ha molta normativa que s’ha de complir.  El directors, te l’autoritat, però surt escollida per una comissió del centre i altres de fora. Acostuma a presentar-se un o dos, que pot ser no té seguretat per conduir el centre. Si tenim bons mestres però mala directiva; sense iniciativa ni treball, és una pena, ja que són escoles no remunten.

Educació

LLEI 12/2009, de 10 de juliol, d’educació  (de Catalunya)

Amb aquesta llei es pretén proporcionar una millor educació  a les noves generacions , i a més a més donar oportunitats educatives a tothom durant tota la seva vida.

La Generalitat de Catalunya ha assumit al llarg de la seva història la responsabilitat de garantir d'una manera efectiva el dret a l'educació per a tothom , i des dels primers traspassos rebuts l'any 1981 s'han elaborat lleis específiques en l'àmbit educatiu, com ara la Llei 14/1983, reguladora del procés d'integració a la xarxa de centres docents públics de diverses escoles privades, entre d’altres

L’Estatut d’autonomia del 2006 amplia les competències de la Generalitat en matèria educativa i determina que totes les persones tenen dret a una educació de qualitat i a accedir-hi en condicions d'igualtat. La Generalitat ha d'establir un model educatiu d'interès públic que garanteixi aquests drets..

Es tracta d'una regulació pròpia i singular, feta d'acord amb les competències de l'autogovern de Catalunya, amb voluntat de tenir un sistema educatiu concorde amb la societat catalana, receptor del millor bagatge de la llarga tradició educativa d'aquesta societat i orientat a satisfer-ne la voluntat col·lectiva de superació. Es tracta també d'una regulació feta amb voluntat de durada i, per tant, flexible i permeable als canvis, i tributària, a més, d'un ampli acord polític i social. En aquest sentit, el futur de la Llei d'educació requereix la implicació de la comunitat educativa i de la societat catalana en l'acompliment de les seves finalitats.

DECRET 102/2010, de 3 d’agost, d’autonomia dels centres educatiu

La Llei 12/2009, de 10 de juliol, d'educació, estableix, en el seu article 2.3.c) que l'autonomia de cada centre és un dels principis organitzatius que regeixen el sistema educatiu. Així mateix, en l'article 2.3.a) s'indica que un dels altres principis organitzatius del sistema educatiu és el funcionament integrat i la gestió descentralitzada. La mateixa Llei dedica el títol VII als principis generals que regeixen aquesta autonomia, a la seva primera concreció per als centres que conformen el Servei d'Educació de Catalunya i a dotar els centres públics d'un marc específic per exercir-la.

La finalitat d'aquest Decret és aplicar els preceptes que estableix la Llei per tal que l'exercici de l'autonomia de cada centre sigui compatible amb el funcionament integrat del sistema, concordant amb el conjunt de principis que el regeixen d'acord amb l'article 2 de la Llei d'educació, en un marc de gestió descentralitzada . El funcionament del sistema educatiu ha de fer possible l'assoliment dels seus objectius tal com es determinen a la Llei d'educació: adequar l'acció educativa per millorar el rendiment escolar en l'educació bàsica, estimular la continuïtat en els estudis postobligatoris i adequar-se als requeriments de la societat del coneixement. I fer-ho tot atenent la diversitat, avançant en la inclusió escolar de tot l'alumnat, en un context d'universalitat i d'equitat atenent els principis rectors del sistema educatiu que estableix la Llei d'educació.

Infància

Convenció sobre els drets de l'infant

És un instrument internacional que estableix els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de la infància. Va ser adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 20 de novembre del 1989 i va entrar  en vigor el 2 de setembre del 1990 . La convenció consta de 54 articles i de dos protocols addicionals, un sobre la participació dels nens en conflictes armats i un altre sobre la venda de nens i prostitució i pornografia infantils.

Aquesta iniciativa constitueix una de les fites més importants en el reconeixement i l'afirmació dels drets humans. La Convenció sobre els drets de l'infant és un dels tractats més referendats del món, ja que segons UNICEF ha estat ratificat per 193 Estats, gairebé tots els membres de Nacions Unides. La Convenció està centrada en la infància, es refereix a les necessitats i drets específics dels nens i obliga els Estats a obrar a favor dels seus millors interessos.

La Convenció defineix un infant com a tota persona de menys de 18 anys, llevat que la llei d'un país determinat reconegui abans la seva majoria d'edat. Segons la Convenció, els nens són considerats com a subjectes de drets. Tot dret especificat a la Convenció és inherent a la dignitat humana i al desenvolupament harmònic de cada infant.

Els quatre principis bàsics de la Convenció són els següents:

·         el principi de no discriminació;

·         el de defensa del millor interès de l'infant;

·         el del dret a la vida, a la supervivència i al desenvolupament; i

·         el de respecte per les opinions del nen.

La Convenció aplica a la infància la Declaració Universal dels Drets Humans de Nacions Unides segons la qual tot individu és titular dels drets i llibertats que s'hi reconeixen sense distinció de cap mena, ja sigui de raça, color de la pell, sexe, llengua, credo, opinió política, origen nacional o social, possessió de propietats, naixement o altra condició.

La Convenció reconeix que tot nen és titular de certs drets fonamentals, entre els quals s'han d'esmentar el dret a la vida, al seu nom i a la seva identitat, a ser educat pels seus pares en el si d'una família i a mantenir una relació amb ambdós progenitors, encara que estiguin separats. Així mateix la Convenció obliga els Estats a permetre que els pares puguin exercir les seves responsabilitats com a tals.

Expressa els drets fonamentals de què gaudeixen els infants de totes les nacionalitats: dret a desenvolupar-se fins a les seves plenes potencialitats; a ser protegits de les influències pernicioses, dels abusos i de l'explotació; i a participar plenament en la família així com en la vida cultural i social.

La Convenció protegeix els drets dels infants a base de garantir el seu accés efectiu als serveis de salut; a una educació primària gratuïta i obligatòria i a altres serveis jurídics, civils i socials. La Convenció també reconeix que els infants tinguin el dret d'expressar les seves opinions i que aquestes siguin escoltades, de rebre protecció davant de possibles explotacions i que la seva intimitat sigui respectada.

LLEI 14/2010, del 27 de maig, dels drets i les oportunitats en la infància i l’adolescència.

Aquesta llei constitueix una de les fites més importants en la intensa i destacada tasca legislativa que  ha estat duent a terme el Parlament de Catalunya en  l’àmbit de l’atenció i la protecció de l’infant i l’adolescent. Desplega l’article 17 de l’Estatut d’autonomia  de Catalunya, que reconeix el dret de totes les persones menors d’edat a rebre l’atenció integral necessària per al desenvolupament de llur personalitat  i llur benestar en el context familiar i social. Ja amb la Llei 11/1985, del 13 de juny, de protecció de menors, Catalunya fou la primera comunitat autònoma de l’Estat espanyol que aprovà una regulació, moderna i ajustada als principis constitucionals, de la protecció dels menors desemparats i dels que manifesten conductes de risc social. Aquella llei abraçava els tres àmbits d’actuació en què tradicionalment s’ha estructurat la protecció esmentada: la prevenció de la delinqüència infantil i juvenil, el tractament de la delinqüència infantil i juvenil i la tutela dels menors quan manca la potestat parental o aquesta s’exerceix inadequadament. Pocs anys després, es va aprovar una llei específica per a la protecció dels menors en situació de desemparament, de caràcter bàsicament  civil: la Llei 37/1991, del 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l’adopció. Aquesta tècnica de les lleis sectorials especials continuà amb la Llei 27/2001, del 31 de desembre, de justícia juvenil, reguladora de les funcions de l’Administració de la Generalitat en l’execució de les mesures adoptades per l’autoritat judicial en el marc de la responsabilitat penal dels menors infractors