TEMA 8: PENSAMENT CONTEMPORANI Paradigmes científics, corrents filosòfics

Aquesta primera imatge, és una imatge que comunica molt.

Trobem dues diferencies clares en aquest tema: els paradigmes científics són un model que m’ajuden a entendre la realitat, m’ajuda a preveure que passarà. Tot al contrari el corrent filosòfic no sabem com anirà.

Cançó de Joan Soler i Amigó, música Juame Arnella: som poble pacífic. Si les veles són plegades...aplicat a la situaació  econòmica, si esperem que ens ho resolguin no sabem si es resoldrà. Darrera hi ha un sentit de la vida i educació

Paradigmes científics

Racional –positivista orientat als resultats, això va servir a Descartes i a Galileu . I és veritat que hi ha una part de la ciència que la podem conèixer amb precisió. Ara quedar-se només amb la ciència no és bo, se li ha de donar sentit a la vida. Ens ajuda a comprendre la realitat però només és una petita part. Jo sóc aquí i la realitat està allà, aquest és el paradigma positivista.

Es basa en la creença de l’aplicabilitat dels mètodes d’investigació científica de les ciències naturals als entorns socials i educatius. Té el seu basament filosòfic en el positivisme del segle XIX, moviment de pensament arrelat en l’empirisme britànic dels segles XVII i XVIII. Els trets característics són:

a) Rebuig a la metafísica: la descripció científica es limita al que s’ofereix mitjançant el coneixement sensible, la realitat que ens donen els sentits, una determinació absoluta de l’experiència. Per això, tot el que transcendeixi l’àmbit empíric és rebutjat i, per tant, la metafísica és un contrasentit que no pot ser abordat.

b) La ciència és un saber descriptiu que s’ha de limitar a descriure els fenòmens de la naturalesa i les relacions existents entre ells. Aquestes relacions es formulen mitjançant les lleis científiques

Les explicacions positivistes justifiquen el per què succeeix un determinat fet o per què perdura una situació. El paradigma positivista, equival a estar cobert per una llei científica i, per tant, explicació i predicció es fan simètrics: explicació, predicció i control esdevenen les paraules claus d’aquesta racionalitat científica.

Però després descobrim que hi ha coses que no es poden afirmar tant(el fred pot ser subjectiu o objectiu) una cosa és la temperatura una altre cosa és si fa calor o fred.

A final del s XIX quan pareix la biologia o la psicologia, apareix el paradigma hermenèutic interpretatiu, aplicat a un context, i no hi ha una solució única. Començant pels textos antics que llegits avui s’interpreten diferents.

Té el seu basament metodològic en l’hermenèutica que, en un principi, no era més que una tècnica general d’interpretació dels significats dels textos desenvolupada pels teòlegs del segle XVII per a l’enteniment correcte de la lectura de la Bíblia. Tejedor Campomanes (1993), sintetitza l’hermenèutica en els següents punts:

a) Lluitar contra els prejudicis engendrats per les tradicions comunament acceptades.

b) Interpretar correctament la «distància històrica» dels textos, o sigui, la relació existent entre el moment en què s’escriuen i el significat que poden prendre quan es llegeixen posteriorment.

c) Entendre la comprensió com una experiència dialèctica i, com a diàleg, necessita de fonaments lingüístics.

L’hermenèutica és, en primer lloc, un exercici de sospita i, en segon lloc, una restauració del sentit. La ciència social interpretativa s’ocupa de l’enteniment interpretatiu de l’acció social, caracteritzada pel significat subjectiu, el fet de tenir un sentit per al participant.

Aquest significat subjectiu és el que permet diferenciar l’acció humana de la conducta humana. La conducta humana seria el comportament dels homes equiparable als objectes, el seu moviment físic aparent. En canvi, l’acció humana és el que realment constitueix el comportament humà, perquè es caracteritzen per tenir un determinat sentit per a qui les realitza. Identificar correctament els motius o intencions és entendre el significat subjectiu. Les accions, a diferència del comportament dels objectes, incorporen les interpretacions de l’actor, i han de ser descobertes per la ciència interpretativa.

La realitat social concebuda en aquest paradigma es caracteritza per posseir una estructura intrínsecament significativa; la societat només és real en la manera que els seus membres la defineixen com a tal. El paradigma interpretatiu, contràriament al positivista, es veu a l’interior de la vida social, però és incapaç de transcendir-la o de dirigir-la. Comprensió, significat i acció esdevenen les paraules clau d’aquesta racionalitat científica.

Quan vam arribar als anys 30 o 40 a les portes de la 2 Guerra Mundial, hi havia un grup de sociòlegs van promoure una escola que vol recuperar el principi marxista: creuen que  massa temps han estat els filòsofs interpretant el nostre món, cal canviar-lo i apareix el model de crítica social, el paradigma sociocrític.

Carr i Kemmis (1988) conclouen que els dos paradigmes científics anteriors  presenten, en la seva oposició, punts en comú. En ambdós casos, l’investigador adopta una postura desinteressada que rebutja qualsevol interès per valorar críticament les realitats educatives per canviar-les. Els dos paradigmes esgoten en si mateixos les opcions assumibles de la investigació educativa i, al mateix temps, l’explicació científica i la comprensió interpretativa són categories mútuament excloents.

La Teoria Crítica es vincula a l’Escola de Frankfurt nascuda el 1924 al voltant de la fundació de l’Institut per la Investigació Social. Autors com Horkheimer (1895-1973), Adorno (1903-1969), Marcuse (1898-1980) o el deixeble Habermas (1929-), investiguen el canvi social sobre els següents preceptes essencials: negativitat, o allò que és real no és (totalment) racional; el raonament estrictament positiu és una ideología que mutila el món; mediació, ja que el coneixement està totalment determinat pels processos socials, històrics i econòmics del moment; cap teoria, com pretén el positivisme, és totalment neutre, imparcial o asèptica; totalitat o impossibilitat d’estudiar la societat analitzant-la per parts, i praxi, entesa com emancipació de l’home alienat, donada per una pràctica alliberadora.

 El paradigma emergent o de complexitat, incorpora l’experiència d’un mateix a la totalitat dels models anteriors. Té una capacitat d’anàlisi, i també té l’experiència de lo viscut, de la vida, del dia a dia. Agafa la idea positivista de que l'individu forma part de la realitat social i al mateix temps fa que la persona pugui ser crítica davant de la societat segons les accions que ella com a subjecte du a terme en la realitat social. No es pot arribar a aquest paradigma si no has viscut l’experiència, poder mirar més enllà de tu mateix.

Corrents filosòfic

 Tenim constància d’aquest de la modernitat a la postmodernitat: vivim en un entorn que tot es bàsicament estètic sense tenir cap preocupació pel seu contingut.

Neoliberalisme: es refereix a la filosofia política-econòmica que propugna la mínima intervenció d'organismes estatals sobre l'economia i la política. Així el paper de l'estat es redueix a garantir les llibertats individuals. Es focalitza en els mètodes de lliure mercat, en la disminució de les restriccions a les operacions de les empreses, i en l'establiment dels drets de propietat.

El neoliberalisme ha estat una corrent de pensament econòmic i polític predominant en les polítiques implementades des de començaments de la dècada de 1970, consolidades durant els anys 80 i 90 del segle XX i encara plenament vigents avui en dia. El neoliberalisme refusa la possibilitat d'una intervenció positiva de l'estat en l'economia (que pugui complementar la iniciativa privada), centrant el paper d'aconseguir el progrés econòmic i fins i tot, en casos extrems, la justícia social en el foment del lliure-mercat i la reducció de les restriccions a les decisions de les empreses. Els seus defensors afirmen que els guanys nets obtinguts mitjançant l'intercanvi en el lliure-mercat capitalista superen els costos en tots els casos.

Idees fonamentals

 L'economia s'ha de regular per la llei del lliure-mercat.

·         La regulació del mercat de treball des de qualsevol altre organisme que no siguin les pròpies empreses és intrínsecament negativa ja que impedeix arribar al salari d'equilibri.

·         L'estat no ha d'intervenir en la regulació del comerç exterior ni en els mercats financers. La lliure circulació de capitals garanteix l'assignació més eficient dels recursos a nivell internacional.

·          El dèficit públic és perjudicial per a l'economia ja que absorbeix estalvi privat, fa augmentar els tipus d'interès i fa disminuir la inversió privada.

·          La protecció social garantida per l'estat del benestar i les polítiques redistributives són negatives per al desenvolupament econòmic.

·          L'estat no ha de competir amb la iniciativa privada. Tots aquells serveis que puguin ser oferts pel sector privat han d'ésser privatitzats.

Utilitarisme: és un marc teòric per a la moralitat, basat en la maximització de la utilitat per a la societat o la humanitat. La moralitat de qualsevol acció o llei ve donada per la seva utilitat per a la societat.

L'utilitarisme és tant una teoria sobre el benestar com sobre el que és correcte. Com a teoria sobre el benestar, l'utilitarisme defensa que és bo allò que ens suposi una major utilitat, és a dir, plaer, preferència-satisfacció, o una llista objectiva de valors. Com a teoria sobre el que és correcte, l'utilitarisme té en compte les conseqüències de l'acte, i afirma que l'acte correcte serà aquell que ens suposi una major utilitat.

Ecologia: que no es només ciència, sinó una opció per al manteniment sostenible de la realitat.Es la ciència que estudia als éssers vius, en el seu ambient, en la seva distribució i abundància .

Sostenibilitat: La sostenibilitat és un concepte econòmic, social i ecològic de les relacions entre les societats i el medi ambient. Pretén ser una manera d'organitzar l'activitat humana de manera que la societat i els seus membres siguin capaços de satisfer les seves necessitats i expressar el seu potencial màxim en el present al mateix temps que es manté la biodiversitat i els ecosistemes naturals, i planejar i actuar per poder mantenir aquests ideals indefinidament. La sostenibilitat afecta a tots els nivells organitzatius, des del barri fins al planeta sencer.

Comunitarisme: són dos filosofies emergent. Línia de perquè hem de viure cadascú amb les seves coses, això és molt car. En el fons la gent que viu comunitàriament no gasta tant. El comunitarisme com a filosofia apareix a la fi del segle XX en oposició a determinats aspectes de l'individualisme i en defensa de fenòmens com la societat civil. No és necessàriament hostil al liberalisme, no obstant això, centra el seu interès en les comunitats i societats i no en l'individu. Els comunitaristes creuen que a la comunitat no se li dóna la suficient importància en les teories liberals de la justícia. La qüestió sobre què és prioritari (l'individu o la comunitat) és essencial per a analitzar la major part dels problemes ètics del nostre temps: sistema sanitari, avortament, multiculturalisme, llibertat d'expressió, etcètera.

Feminisme:  arraconar el masclisme, s’ha creat un vincle de criança de les dones amb el fills. Llevat d’aquest hem de trobar la igualtat entre homes i dones. El feminisme o moviment feminista és el conjunt d'idees i accions que, al llarg del temps, busca afavorir els interessos de les dones en situacions de submissió al poder masculí per tal de modificar posicions de desigualtat i violència envers les dones.

El feminisme d'arrel il•lustrada reclama gaudir dels mateixos drets i deures que gaudeix l'home. Amb tot, actualment, també s'hi revisen els continguts del concepte de ciutadania en tant que està bastit sobre els paràmetres de l'androcentrisme.

El corrent feminista anomenat pensament i política de la diferència sexual busca transformar l'ordre simbòlic del patriarcat a través de la recerca d'un significat propi i lliure del fet d'haver nascut en un cos sexuat en femení o en masculí. Alhora, vol modificar transversalment les definicions sobre les quals se sustenta el patriarcat en l'esfera familiar, social, cultural i política des d'una manera pròpia de dir el món.

El feminisme bastit sobre la teoria del discurs planteja que el sexe és també una categoria d'anàlisi, per tant, hi cap la redefinició de les possibilitats que planteja. També demana fixar l'atenció en la reproducció d'escenes que alimenten l'ordre simbòlic patriarcal a fi de no sostenir-lo.

Una  cançó per a la postmodernitat:si no hi ha capacitat de progrés fem-ho amb simpatia..

Persona i societat

Cosmovisió i sentit de la vida: hem de saber s qui eduquem , perquè ells són els capacitats, i deixar obertes les visions del món, amb una base de llibertat però no s’acaba tot en  el coneixement científic.

La tendència de la societat d’avui en dia tendeix cap al consum i consumisme, a fent-se consumir excessivament Des de l’educació s’ha d’ensenyar a la persona que això no és cert i que no s’ha de tenir una visió consumista en el món.

Un altre punt clau de la societat és que cadascú té que tenir prou llibertat per pensar el que vulgui, amb coneixements que va adquirint en l’educació i tenir la llibertat en tots els aspectes i poder organitzar-se la vida com cadascú cregui convenient. La llibertat, què és?, la meva vida, què és? No te la van transmetre els teus pares? Som una cadena evolutiva. La llibertat no és res, hi ha petites llibertats meves.

La vida podem donar-la no podem canviar-la per una altre, la vida s’ha de gastar. La lliberta com a decisió de voluntat, les petites decisions.

La societat d’avui dia es caracteritza per uns valors no gaire positius, com són l’angoixa (pressió del grup social), l’autoajuda (cadascú mira per sí mateix) i la superstició (cada individu té el gran repte de superar al del costat).

Això sí recalcar, que cada individu, ha de tenir prou llibertat per ser feliç i estar content de la seva vida.

Religiositat: que hi ha molt tipus, hi ha gent que se sent bé i ho hem de respectar, però no hi ha una satisfacció en el dia a dia