TEMA 3: SISTEMA ESCOLAR I PEDAGOGIA A ESPAÑA I A CATALUNYA (1er TERÇ DEL SEGLE XX) LA INSTITUCIÓN LIBRE DE ENSEÑANZA / LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA A CATALUNYA.

1. Institución Libre Enseñanza

Napoleón va a la conquista de España en 1812 y la ocupa. En Cádiz, en las Cortes de Cádiz redactan el Informe Quintana de 1813 (siguiendo a Condocet); piden igualdad, universalidad; tan igual i completa como las circunstancias lo permitan, uniformidad, gratuidad y libertad de enseñanza: cualquiera puede montar una escuela, con maestros particulares, ‘privados’

Los parroquiales, en cambio, promovieron las escuelas públicas, ya que en 17.. habían particulares.  Carlos III quería impartir las clases en castellano, pero los obispos querían también en catalán.  

Cuando llegó la monarquía absoluta hicieron Ley Moyano 1857, la cual quería una estructura: primaria, bachillerato y universidad. Como en aquella época había alternancia de gobiernos conservadores y progresistas , que creían que era lo mejor para el país , pero la cosa no mejoraba.  Ahora ya no tenemos  ni conservadores, ni progresistas, ahora son todos centralistas. Hubieron disputas por la: gratuidad: los maestros particulares eso no lo querían, y al final decidieron que la gratuidad solo sería para los niños muy pobres. 

También por la obligatoriedad: no solo querían  leer y escribir, querían algo más. O por la libertad de cátedras, libertad de creación de centros, escuela católica/laica.

La constitución monárquica de 1876, constataba en su  Art. 12. Cada cual es libre de elegir su profesión y de aprenderla como mejor le parezca. Todo español podrá fundar y sostener establecimientos de instrucción o de educación con arreglo a las leyes.

Hubo una reforma social y cultural a través de la formación científica y cultural. El bachillerato servía para prepararte para la universidad.  A los tres los sacaron de la universidad en 18.., con un gobierno de derechas, se juntaron y montaron una especia de universidad privada, hasta 19.., y pudieron ir influyendo a  los gobiernos de entonces.

·         Francisco Giner de los Ríos:  creó el Museo pedagógico Nacional, hizo el Congreso Nacional de educación ; charlas. Junta de Ampliación de Estudios, y en 1901 pasó al Ministerio de Instrucción Pública. Fundador y director de la Institución Libre de Enseñanza.       Desde ese instante y hasta el final de sus días, don Francisco Giner de los Ríos se dedicará en cuerpo y alma a poner en práctica las líneas pedagógicas que definen la Institución: formación de hombres útiles a la sociedad, pero sobre todo hombres capaces de concebir un ideal; coeducación y reconocimiento explícito de la mujer en pie de igualdad con el hombre; racionalismo, libertad de cátedra y de investigación, libertad de textos y supresión de los exámenes memorísticos. En una palabra, una Escuela activa, neutra y no dogmática, basada en el método científico, que abarca toda la vida del hombre y que pretende la formación de hombres completos, abiertos a todos los ámbitos del saber humano. Giner opuso la libertad a la autoridad.

Comparan la pedagogía de Giner a la de una escuela socrática, en la que el profesor influye en sus alumnos no por su autoridad, sino por su conocimiento, su sabiduría. La relación entre los alumnos y el profesor era íntima, cercana, familiar, para así poder influir mejor en su conciencia. Era una escuela eminentemente práctica, en la que cada alumno tenía un cuaderno (y no un libro académico) con el que trabajaba. Los exámenes memorísticos no existían. Las excursiones eran frecuentes, a museos de todo tipo, a fábricas, al campo, etc. Estas excursiones llegaban a durar varios días incluso, y muchos antiguos alumnos las recordaban con gratitud. 

·         Manuel-Bartolomé Cossío: fue discípulo de F.Giner de los Ríos. Impulsó la residencia de estudiantes, pero esta residencia era para hacer cultura, estar con los demás. Impulsó la reforma de las Escuelas Normales (de maestros) de instrucción. La Escuela Superior de Magisterio(de profesores e inspectores) : después de a carrera podías ir a esa escuela para ser profesor o inspector.

Profesor de Historia del Arte en la Universidad de Barcelona y catedrático luego de Pedagogía Superior en Madrid y Director del Museo Pedagógico, fue una figura fundamental en la Institución Libre de Enseñanza después de la muerte de Francisco Giner de los Ríos. Fue una gran autoridad en pedagogía hasta el punto de que todavía hoy su obra sigue constituyendo una auténtica referencia en la pedagogía. Sus escritos sobre esta materia están publicados en diversas revistas, pero sobre todo en el Boletín de la Institución Libre de Enseñanza

·         Lorenzo Luzuriga:  hizo misiones pedagógicas  que consistía en ir por los pueblos tocando música, leyendo poemas, dando discursos, proyectando cine… para difundir cultura. Los textos pedagógicos  i la  revista de Pedagogía y publicaciones de revista de Pedagogía: donde publicaban sus pensamientos y sus cosas. Luzuriaga sabía muy bien que la educación  está siempre en función de un determinado proyecto político. Luzuriaga se planteará el problema de la separación de cultura, educación y política, reiterada y contradictoriamente, a lo largo de su obra en España y en el exilio. Tratará de salvaguardar su libertad individual, su independencia y la independencia de sus obras de creación (defenderá siempre encarnizadamente su Revista de Pedagogía).
Su carrera pedagógica se consolidará meses después, cuando inicie sus tareas como profesor de Organización escolar en la recién creada Sección de Pedagogía de la Universidad Complutense de Madrid y cuando sea nombrado Secretario Técnico en el Ministerio de Instrucción Pública y Bellas Artes, cargo que desempeñará hasta tiempo después de encontrarse ya en el exilio -1937, en Londres-.
Impulsor de la Institución Libre de la Enseñanza y es uno de los principales introductores de la denominada pedagogía social (que indica la importancia de la pedagogía fuera de la institución escolar). Colabora con Cossío en el Museo Pedagógico.

2. Escola catalana de lliure pensadora a Catalunya

·         Francesc Flos i Calcat: en 1898  a Espanya perden Cuba i Filipines, hi havia un desànim nacional, la generació del 98, que eren escriptors, poetes, intel·lectuals, que donen a conèixer Espanya, però en el fons amb aquest desastre els Bascos i els Catalans estan molt cansats dels espanyols , ja que les principals industries estan al País Basc i a Catalunya , però es queden sense mercat amb aquesta pèrdua , doncs sorgeixen moviments d’intent de separació. Els de Madrid mentres es van gasten els diners en comprant-se títols nobiliaris.  Sorgeix el  problema català , volen buscar la seva identitat, i fan escoles català, volen buscar la seva identitat, i per això faran col·legis, i aquest home en concret crea  el col·legi Sant Jordi, la primera escola en català. Fundador de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana,. Destacà en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) pel mètode pedagògic d'ensenyament de la gramàtica catalana als infants.

·         Francesc Ferres i Guàrdia: Va subsistir ensenyant castellà fins a 1901, temps que va aprofitar per a concebre els conceptes educatius anarquistes que després aplicaria a Espanya en el seu projecte d'Escola Modern, un projecte pràctic de pedagogia llibertària.Va promoure l’Escola laica, científica i cultural. Finalment Màrtir, executat a causa  de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909) per lliurepensador, anticlerical, llibertari.

L'Escola Moderna va ser un moviment de pedagogia llibertària que va tenir lloc durant la primera meitat del segle XX, i que va adoptar la filosofia d'ensenyament de Francesc Ferrer i Guàrdia. Per a donar impuls a aquest moviment reformador, va ser creada el 1906 la Lliga Internacional per a la Instrucció Racional de la Infància, els principis estatutaris de la qual establien que:

o   L'educació de la infància ha de fonamentar-se sobre una base científica i racional; en conseqüència, cal separar d'ella tota noció mística o sobrenatural.

o   La instrucció és part d'aquesta educació. La instrucció ha de comprendre també, al costat de la formació de la intel·ligència, el desenvolupament del caràcter, la cultura de la voluntat, la preparació d'un ésser moral i físic ben equilibrat, les facultats del qual estiguin associades i elevades a la seva màxima potència.

o   L'educació moral, molt menys teòrica que pràctica, ha de resultar principalment de l'exemple i en donar-se suport sobre la gran llei natural de la solidaritat.

o   És necessari, sobretot en l'ensenyament de la primera infància, que els programes i els mètodes estiguin adaptats el màxim possible a la psicologia del nen, cosa que gairebé no succeeix enlloc, ni en l'ensenyament públic ni en el privat.

Així doncs els principis de Ferrer i Guàrdia defensaven la formació d'homes i dones aptes per a evolucionar sense parar, capaços de renovar els mitjans socials i renovar-se personalment. Apuntava a la alliberació de l'individu per sobre de sí mateix i de la societat. Una educació integral que inclou només el pensament, la sexualitat i els sentiments, així com el desenvolupament de la personalitat infantil.

Convindria recordar doncs el missatge gravat en el peu del monument de Brussel·les on diu: "L'educació racionalista pot i ha de discutir-ho tot, situant prèviament als nens per sobre de la via amplia i directa de la investigació personal". Per ser anticlerical, per fomentar la solidaritat i l'educació lliure d'autoritat coercitiva, els anarquistes van ser grans adeptes a aquest moviment. Els sindicats i associacions obreres en els quals tenien influència van contribuir activament a fundar moltes Escoles Modernes i cursos per a adults basats en aquesta filosofia.

La renovació pedagògica a Catalunya (1906-1939)

·         Joan Bardina: va crear una escola  de mestres, a més a més de la de mestres oficials; alguns dels que sortien de la oficial anaven a la de Bardina per formar-se millor, només va durar 3 anys, es va endeutar. Defensor de l'educació nacionalista catalana, considerava que l'educació que provenia de l'estat espanyol havia de “adaptar-se i organitzar-se en funció de les necessitats i caràcter de la civilització catalana”. Bardina aspirava a una educació amb autonomia pedagògica i lingüística. Volia oferir les seves idees i el seu suport als poders públics educadors, capaços ells de resoldre i organitzar la qüestió pedagògica catalana.
Durant el període de 1902 a 1911, va intervenir activament en tot el referent a l'educació i cultura catalana: congressos, campanyes periodístiques, institucions, programes polítics dels partits, revistes, etc.
Bardina va acordar amb Prat de construir un patronat d'escoles catalanes, que aglutinés tots els esforços dispersos que anaven sorgint en la resta de Catalunya, per a la reforma i la transformació pedagògica de les escoles existents, encara que finalment això mai va ser possible per la marxa enrere de Prat de la Riba en els moments més decisius.
Des de l'ajuntament de Barcelona es va crear un pressupost extraordinari de cultura que, d'aprovar-se, li donaria liquiditat econòmica i viabilitat a l'escola de Bardina i a la resta de les escoles progressistes (coeducació i llibertat religiosa) de Barcelona. Finalment el pressupost es va paralitzar per crítiques i pressions de l'església, entre altres factors, acabant així amb l'esperança de *Bardina.

·         La institució lliure d’ensenyança   a Catalunya es va fundar a Sabadell. Als pocs anys, per pressions va tancar (1909) acusada d'escola anarquista.
Giner va ser impulsor de la institució a Espanya i era amic de Bardina, el qual va tenir molt contacte i influència de les idees pedagògiques de la institució.
Tant Giner com Bardina volien fer homes, no intel·lectuals. Persones de profit, creatius, treballadors i crítics amb el "statu quo". Així tots dos sabien que per a això era necessari l'amor i el lliurament total del mestre a cadascun dels seus alumnes.
Tots dos pedagogs volien trencar amb la passivitat de l'alumnat, suprimir la càtedra del mestre, i convertir l'aula en un taller on el mestre fos un guia i els seus alumnes una família. Es va abolir el sistema de premis i càstigs, el memorismo i els llibres de text (substituïts per anotacions personals).
La diferències entre la Institució de Giner i l'escola de Bardina van ser estrenyent-se gràcies a l'intercanvi d'informació entre ambdues, però la més clara diferència radicava que l'escola tractava d'ensenyar a mestres, i la institució a joves de primària i secundària.

·         Pau Vila: era un mestre que va fer l’escola Horaciana : on feien dibuix, pintura..Va ser un gran geògraf , va fer la divisió de Catalunya.    L'ensenyament, en oposició a l'obra de Francesc Ferrer i Guàrdia, s'allunyà de la tendència racionalista, mantenint, però, el règim de coeducació. Era dedicada a les classes populars. Basà l'ensenyament en les necessitats del nen més que en una ideologia concreta i donà una gran importància a l'educació estètica.

La doctora Montessori, junt amb Pau Vila, Eladi Homs i Alexandre Galí, i amb l’ajuda de  l’Ajuntament de Barcelona van poder fer la renovació pedagògica de Catalunya.

·         Rosa Sensat: va anar a la escola Superior de Magisteri, va estar de directora a l’escola del Bosc. Ella els hi parlava als seu alumnes dels drets que tenien, no dels deures.

           Artur Martorell:Becari de l'Escola de Mestres Joan Bardina (1907-09), que influí d'una manera decisiva en la seva concepció del magisteri, continuà la seva formació a les escoles de l'antic districte cinquè barceloní (1909), a les escoles de la Sagrada Família (1910-11) i a l'Escola Vallparadís (1912-13) —on entrà en contacte amb A. Galí—, fins a la seva titulació, el 1916. Assajà el mètode Montessori a les escoles de la Casa de Caritat (1915-17). Inculcà als infants l'hàbit de la reflexió personal des d'una perspectiva cívica, moral i religiosa, i donà un ensenyament viu de la realitat mitjançant el treball col·lectiu i l'elaboració perceptiva dels conceptes, primer a les escoles de Badalona, amb Pompeu Fabra (1917-19), i sobretot, a les escoles del patronat Domènec de Gràcia (1919-30), on fou director. Alhora, diversificà els seus ensenyaments de llenguatge als cursos de nit dels estudis normals de la Mancomunitat de Catalunya i a les escoles del CADCI. Amb la reorganització de la comissió de cultura de l'ajuntament (1931), Manuel Ainaud el cridà com a assessor tècnic d'ensenyament primari i complementari, des d'on portà a terme una important tasca d'organització, com la de les colònies escolars de l'ajuntament —algunes de les quals havia dirigit anteriorment (Calafell, Tossa)—. Fou professor de l'Escola Normal de la Generalitat (1931-39).El 1941 continuà la seva tasca des de l'ajuntament —el 1950 fou nomenat cap del negociat de cultura— i organitzà les emissions per a escolars de Ràdio Barcelona (1954-57); director de l'Institut Municipal d'Educació (1954), organitzà, amb E.Toldrà, els concerts per a escolars al Palau de la Música (1955). il·lustrada, també per a infants, Guiatge (1969).


Josep Estalella: va anar a Madrid i es va formar com a professor de ciències i va arribar a ser professos d’institud. Es doctorà a la Universitat de Barcelona, on fou professor (1899-1905). El 1905 guanyà la càtedra de física i química de l'institut d'ensenyament mitjà de Girona; el 1919 li fou confiada la direcció dels ensenyaments de física i química de l'Instituto-Escuela de Madrid. Fou catedràtic de l'institut de Tarragona (1921-32). El 1932 fou nomenat director de l'Institut-Escola de Barcelona, creat per la Generalitat, i presidí (1932-33) la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. Pedagog notable, deixà llibres de text, com Compendio de química (1921), Problemas de física (1926), treballs i traduccions.

      Eladi Homs: va anar a Chicago, i va conèixer a Dewey, i va venir aquí amb les seves idees, va crear escoles d’estiu  i va introduir el bàsquet. El 1906 fou becat per l'ajuntament de Barcelona per a estudiar les darreres experiències pedagògiques als EUA, on estigué un temps a la Universitat d'Urbana (estat d'Illinois), i, el 1908 passà a estudiar a la Universitat de Chicago. També fou secretari del Museu d'Història Natural de l'Escola d'Educació de la mateixa universitat. Durant la seva estada als EUA publicà a La crònica de Valls, diversos articles sota l'epígraf de Cròniques quinzenals nord-americanes. La Societat d'Atracció de Forasters el nomenà, el 1909, corresponsal general de la revista als Estats Units. De nou a Barcelona, el 1910, dirigí la Revista de Educación (1912) —on publicà el 1913 La doctrina de la educación nacionalizadora— i Quaderns d'Estudi (1921). També fou inspirador i director de les primeres escoles d'estiu (1914-16) i secretari i vocal tècnic del Consell d'Investigació Pedagògica de la Diputació Provincial de Barcelona; fou un actiu introductor i divulgador del mètode Montessori.

           Alexandre Galí: Va crear les escoles de Vallparadís.   Completà la seva formació de manera autodidàctica i treballà de comptable fins el 1909. Aquell mateix any, i sense tenir el títol de mestre, inicià la seva tasca pedagògica a l'Escola de Mestres de Joan Bardina. El 1910 hom li encarregà la direcció de l'Escola Vallparadís de Terrassa, i el 1915 començà la seva col·laboració amb Prat de la Riba com a funcionari del Consell d'Investigació Pedagògica, més tard Consell de Pedagogia, del qual fou secretari general (1916-23). Al mateix temps organitzà les escoles d'estiu (1915, fins el 1932, interrompudes durant la Dictadura), fou administrador general de l'Escola Industrial (1917), dirigí els estudis normals de la Mancomunitat (1920) i l'escola Montessori dependent de la Mancomunitat (1922), fundà i dirigí el "Butlletí dels Mestres" (1922) i publicà nombrosos articles a "Quaderns d'Estudi" i fou nomenat president de la comissió tècnica de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana (1922-69). El 1924, truncada la seva obra de funcionari, fundà, amb un grup de mestres i alumnes de la clausurada escola Montessori, l'escola Blanquerna (1924-39), on es dedicà activament a l'experimentació dels mètodes de l'escola activa, que recollí en l'obra Mesura objectiva del treball escolar (1928.

      Pere Vergés: director de l’escola del mar, va ser una obra de l’Ajuntament  de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya. Va fer: 

-Llengua catalana i la llengua castellana a l’escola. 
-Les colònies escolars
-Psicotècnia i orientació professional 
-Escola del Treball
-Mètode Montessori
-Tècniques Freinet - impremta escolar.
Estigué molt vinculat al moviment de renovació pedagògic, que introduí al Principat els corrents de l'escola nova. Inicià la seva formació a les escoles del districte segon de Barcelona (adscrites a l'Escola Moderna de F.Ferrer i Guàrdia) i a les del districte sisè, on més tard inicià la seva tasca pedagògica. Amplià coneixements als Estudis Normals de la Mancomunitat (1917), on participà a les classes que feia Eugeni d'Ors. Nomenat director de l'Escola del Mar el 1921, sota el patronatge de M.Ainaud, dedicà la seva activitat educativa a endegar una de les institucions pedagògiques models de Barcelona, on reproduí l'organització d'una ciutat ideal i posà l'accent en les relacions socials. Malgrat els canvis posteriors al 1939, intentà de mantenir a l'escola un ambient propi, mitjançant els mètodes utilitzats fins llavors.