TEMA1: El sistema escolar. La institució escolar

Comença a partir de la revolució francesa(1789-1799), el sistema escolar, però abans ja hi van haver il·lustrats, volien que tots tingueren la mateixa llegua,... Es diu que va ser la revolució de la modernitat ja que volien canviar la manera de viure. Un 12% criden el suport dels camperols per apartar al aristòcrates  del poder i entrar la república, en aquesta el govern és la burgesia encara que després els camperols no reben gaire ajuda. Amb el canvi de govern s’havia de pensar que es canvia i que es deixa com a tradició.

Hi van haver 4 il·lustrats importants, del quals 2 van ser francesos i els altres 2 alemanys. Els 2 personatges francesos:

·         Rousseau:  era un filòsof que avoca la seva professió en l’educació que d’una manera  reflexiva explica com educar a un fill, de manera que has de saber veure i conèixer l’infant que tens al davant i ser capaç de sorprende’l i fer-lo teu; conèixer-lo i construir-lo. Això és equivalent a l’escola contemplativa, que com a bases té la observació, amb calma, complementarietat.

·         Condorcet:  era polític que es va entusiasmar amb la cultura  i vol que arribi a tothom, vol escola universal, saber llegir i escriure(instrucció universal), per a tothom, això va ser tota una novetat 

Tots dos van marcar la pauta de la cultura, són els prototipus de la racionalitat.

Els altres dos personatges alemanys: Schiller i Goethe, lliguen raó i sentiment, es dediquen a les arts, teatre, és una manera no tant racional  com els francesos.

Agents educadors: escola, família i mitjans de comunicació

Institució escolar o establiment: és més que una empresa, hi ha gent que hi confia amb finalitats compartides. Els pares no són només clients de l’escola, han de ser escoltats.

Sistema escolar: conjunt d’escoles organitzades, en les quals hi ha: instrucció, ensenyament, educació i aprenentatge.

Instrucció:part de l’ensenyament  que al seu torn és una part de l’educació. Ex: aprendre a llegir , a sumar, o el càlcul mental  és repetitiu no s’ensenya a llegir en una sol dia, és una progressió.

Ensenyament: mostrar o presentar coneixement, correspon a la didàctica. El resultat de l’ensenyament és l’aprenentatge

Educació: és tot, es fa a l’escola, la família, tothom, es una tasca que li toca a tothom. El resultat és la  formació.

Ensinistrament: habituació mecànica (punxó , les tisores), saber es fer-ho, practicar.

Orientació: pensat per a cada alumne amb problemàtiques o amb discapacitats.,

Didàctica: ciència d’ensenyament que té en compte un procés d’ensenyament.

Pedagogia: ciència de l’educació, consisteix en treure les capacitats, el que té en potència cadascú, conducció, marca les finalitats.

Metodologia: sinònim de didàctica, encara que és erroni, ja que la metodologia és la ciència que tracta quin és el mètode adequat per a cada ciència.

Napoleó va ser un dèspota il·lustrat, la institució escolar és una instrument  del despotisme il·lustrat, que és utilitzat per trepitjar als ciutadans, el contrari del que volien els il·lustrats

L’imperi romà creia en llengua+dret+religió, a canvi de l’imperi napoleònic que creia en llengua+dret+escola. Aquest canvi es va produir perquè els il·lustres creien que la gent ha de tenir un pensament liberal.

Beethoven volia fer la simfonia dedicada a Napoleó però al donar-se compta va canviar-li el nom.

Les dues orientacions en decurs de la història:

·         Paideia: és un model d’educació, d’iniciació per la gimnàstica i la música, volia incorporar la gent a la cultura de la ciutat del moment.

·         Arts liberals:  de l’home lliure, les belles arts i les científiques .

Encara perviuen les dues orientacions. Les altres orientacions són les servils o mecàniques: fer de fuster o pagès.

En l’escola ideal tenim la reconciliació entre els ideals individualistes i els institucionals. Dewey, 1897. Vol dir que els mestres som qui, atents al desenvolupament personal i social dels infants i joves, contribuirem a fer persones i ciutadans. Entenem com a fer persona que cadascú projecta la seva vida, i com social a el que la societat demana.